VEF Blog

CHRONIQUE DE JOSEP VALLS ESCRIPTOR CATALÀ

És una petita xafarderia, però els diré que el meu amic Albert Bueno està ufanós de veure tan bé el Canigó des de casa seva estant, que fins i tot es va fer escapçar un arbre del jardí per poder contemplar millor "la santa muntanya de tots els catalans". El fotògraf perpinyanec Paul Palau, autor de les fotografies de l'excel·lent llibre "Canigó, màgia d'una muntanya", diu que aquesta serralada és un dels últims santuaris dels somnis i les llegendes del nostre Pirineu. "Tinc el Canigó a dintre" – confessa.  I l'amic Bernat Rieu, gran erudit de la nostra història comuna, escriu en el mateix llibre que "com el mont Olimp, l'Etna o el Fujiyama, el majestuós Canigó, embolcallat amb ermini una part de l'any, és font d'admiració i inspiració pels que poden contemplar-lo."  És sabut que l'any 1955 un vilatà d'Arles de Tec, Francesc Pujada, endut per l'entusiasme que li encomanava el massís del Canigó, va tenir la idea d'encendre els focs de sant Joan i repartir la flama arreu dels Països Catalans, iniciativa que ha contribuït molt a mantenir viu el caliu (mai millor dit) català allà i aquí.  

I és clar, ara s'acosta Sant Joan i es renovarà la flama com cada any, tot i que aquesta vegada amb alguna novetat imposada per aquesta pesta que ens atabala i que hem convingut en anomenar "Covid19", com si fos (que ja ho és) una nova arma de guerra.

S'ha escrit molt (moltíssim) sobre el nostre Canigó, i sé que haver d'explicar amb paraules tots els sentiments que inspira i provoca una serralada màgica com aquesta, és una feina molt difícil. Les paraules sovint es resisteixen a expressar allò que sent el qui les escriu, i sovint el qui escriu s'ha de conformar amb el que en podríem dir "efectes de proximitat", és a dir: s'ha de conformar a desitjar i esperar que el lector fidel i devot hi posi aquell plus de sentiment i d'emoció que les paraules no poden arribar a expressar.

A nosaltres, els catalans del sud, ens fa molta patxoca que aquest Pirineu no faci les funcions de separació (del Pirineu amunt - del Pirineu avall), sinò tot el contrari: que sigui una serralada que aglutina, que uneix, que agermana. Com una espina dorsal que té vida i obra a cada costat, vides i obres que la pròpia espina dorsal uneix, és clar, altrament no seria possible la vida.

A l'Edat Mitjana, el Pirineu i els seus monestirs, des de Sant Pere de Roda, passant per sant Quirze de Colera, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Ripoll, etc. van ser i representar un autèntic aglutinador de la cultura i la identitat catalanes. Per això aquesta festa de la flama, comuna a les dues Catalunyes cau tan bé, perquè continua fent la mateixa funció d'unió, de vertebració. El Canigó és un  anell de roda de tot el que l'envolta, tant pel nord com pel sud.

Ho cantà magistralment el nostre mossèn Cinto Verdaguer al poema titulat, precisament, "Canigó"::

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenés son verdejant mantell;

mostràs com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

més resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Bona festa de Sant Joan a tothom