Amis du Cap d'Estany Sardaniste

Cette recette est savoureuse, confite, et a le mérite de ne pas être huileuse. 

INGREDIENTS

1 grosse aubergine

1 gros poivron rouge

3 courgettes moyennes

1 grosse tomate

1 bouquet d'oignon tendre

3 grains d'ail

sel, poivre, thym 

huile d'olive 

Peler l'aubergine, les courgettes, la tomate, le bouquet d'oignon . 

Dans un grand saladier, tailler ces ingrédients en morceaux de 2 à 3 cm , ainsi que le poivron .  l'ail en petit morceaux.

Saler, poivrer et ajouter aromates ainsi que quatre cuillères à soupe d'huile d'olive.

Bien remuer et mettre dans un plat pour enfourner.

Mettre au four à 180 degrès pendant au moins  une heure ( a vérifier selon votre four ) et remuer 3 fois pendant la cuisson.

Bon appetit ! 

És una petita xafarderia, però els diré que el meu amic Albert Bueno està ufanós de veure tan bé el Canigó des de casa seva estant, que fins i tot es va fer escapçar un arbre del jardí per poder contemplar millor "la santa muntanya de tots els catalans". El fotògraf perpinyanec Paul Palau, autor de les fotografies de l'excel·lent llibre "Canigó, màgia d'una muntanya", diu que aquesta serralada és un dels últims santuaris dels somnis i les llegendes del nostre Pirineu. "Tinc el Canigó a dintre" – confessa.  I l'amic Bernat Rieu, gran erudit de la nostra història comuna, escriu en el mateix llibre que "com el mont Olimp, l'Etna o el Fujiyama, el majestuós Canigó, embolcallat amb ermini una part de l'any, és font d'admiració i inspiració pels que poden contemplar-lo."  És sabut que l'any 1955 un vilatà d'Arles de Tec, Francesc Pujada, endut per l'entusiasme que li encomanava el massís del Canigó, va tenir la idea d'encendre els focs de sant Joan i repartir la flama arreu dels Països Catalans, iniciativa que ha contribuït molt a mantenir viu el caliu (mai millor dit) català allà i aquí.  

I és clar, ara s'acosta Sant Joan i es renovarà la flama com cada any, tot i que aquesta vegada amb alguna novetat imposada per aquesta pesta que ens atabala i que hem convingut en anomenar "Covid19", com si fos (que ja ho és) una nova arma de guerra.

S'ha escrit molt (moltíssim) sobre el nostre Canigó, i sé que haver d'explicar amb paraules tots els sentiments que inspira i provoca una serralada màgica com aquesta, és una feina molt difícil. Les paraules sovint es resisteixen a expressar allò que sent el qui les escriu, i sovint el qui escriu s'ha de conformar amb el que en podríem dir "efectes de proximitat", és a dir: s'ha de conformar a desitjar i esperar que el lector fidel i devot hi posi aquell plus de sentiment i d'emoció que les paraules no poden arribar a expressar.

A nosaltres, els catalans del sud, ens fa molta patxoca que aquest Pirineu no faci les funcions de separació (del Pirineu amunt - del Pirineu avall), sinò tot el contrari: que sigui una serralada que aglutina, que uneix, que agermana. Com una espina dorsal que té vida i obra a cada costat, vides i obres que la pròpia espina dorsal uneix, és clar, altrament no seria possible la vida.

A l'Edat Mitjana, el Pirineu i els seus monestirs, des de Sant Pere de Roda, passant per sant Quirze de Colera, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Ripoll, etc. van ser i representar un autèntic aglutinador de la cultura i la identitat catalanes. Per això aquesta festa de la flama, comuna a les dues Catalunyes cau tan bé, perquè continua fent la mateixa funció d'unió, de vertebració. El Canigó és un  anell de roda de tot el que l'envolta, tant pel nord com pel sud.

Ho cantà magistralment el nostre mossèn Cinto Verdaguer al poema titulat, precisament, "Canigó"::

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenés son verdejant mantell;

mostràs com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

més resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Bona festa de Sant Joan a tothom 

Quand il pleut à la Saint-Médard il pleut quarante jours plus tard. A moins que Barnabé ne lui coupe l'herbe sous les pieds est un dicton fêté ce lundi 8 juin, qui prend son origine en Aquitaine, Franche-Comté et Limousin. 

Les habitants du Languedoc connaissent une autre version  du dicton populaire " S'il pleut pour la Saint-Médard, le beau temps vient tard "

Les Auvergnats, préfèrent quant à eux " Saint-Médard beau et serein promet abondance de grains

On dit aussi que "s'il pleut pour la Saint Médard l'été sera bâtard ( ou 40 jours de temps bousard, les récoltes diminuent d'un quart; c'est du beau temps pour les canards, le tiers des biens est au hasard") 

Duos avec Laurane OLIVA

El meu amic del Nord

Trobo que no seria just ni digne que, si escric algun "paper" per a aquest blog dels Amis de Cap d'Estany Sardaniste, deixés d'esmentar el meu amic Albert Bueno.  Enllà i per sobre de qualsevol consideració, em sento en la obligació de dir i proclamar la nostra amistat, perquè no tindria gaire sentit la meva entrada en aquest blog sense explicar-ne la causa principal que és, precisament, una llarga amistat amb l'Albert i la seva esposa Monique.

Ens coneixem des de fa anys, gràcies als bons oficis del nostre comú amic pintor empordanès Lluís Roura. I va ser a Perpinyà, exactament el divendres 7 de desembre de 2007, quan vaig poder constatar i mesurar en persona i en directe tota la força de les seves cançons, lletra i música.  Era al Teatre Municipal de la capital rossellonesa, on l'Albert oferia un recital de cançó catalana, celebrant els vint anys d'ençà la seva primera creació.

Han passat més anys encara d'ençà aquell memorable concert, i ens anem trobant o escrivint.  I a cada ocasió li dic que és com un picapedrer, perquè es tracta d'un home fidel a la terra i a la seva gent, que canta en català des de sempre malgrat tots els problemes, i que sent profundament allò que predica – per dir-ho així – a les seves cançons.

Tampoc puc deixar d'esmentar una trobada memorable al Conflent, al poble de Sautó, on hi vam celebrar la festa del menjar i beure entorn d'una excel·lent Ollada Rossellonesa, cuinada per la seva esposa Monique. La cortesia, que en la seva professió devia tenir amb els clients de la banca com a responsable que fou de les relacions públiques, li perdura i li perdurarà més enllà de tota norma, vull dir enllà del tracte professional,  ara transformat en pura amistat. 

Les seves cançons, totes sense excepció, són un alè constant de poesia i de sentiments íntims que calen a fons i encomanen son esperit pertinaç de lluita i superació. Els temes, des de records entranyables d'infantesa fins a glosses de temes actualíssims, són sempre compromís de desitjos i anhels de millor país, del seu país català del que no se'n calla res. 

Quan arribà a les cent cançons, ho commemorà i celebrà amb la publicació d'un magnífic llibre acompanyat d'uns cedés on hi ha les seves cançons i, sobretot, la que fa cent.  Des d'aquell llunyà 1986 quan gravà el primer disc de dos títols, passant pel caset de dotze cançons el 1991 i el llibre esmentat fins arribar a l'actualitat, la seva feina i la seva qualitat ha anat in crescendo. I faig servir expressament aquesta formulació musical, per musical i per descriptiva d'una realitat ben comprobable

Josep VALLS

osep VALLS

Comment fait-on pour calculer la distance que l'on peut parcourir, 100 km  à vol d'oiseau, quand on n'a pas d'oiseau ? .....  

....Cela dépend de l'oiseau ?

Cliquer pour agrandir