Amis du Cap d'Estany Sardaniste

És una petita xafarderia, però els diré que el meu amic Albert Bueno està ufanós de veure tan bé el Canigó des de casa seva estant, que fins i tot es va fer escapçar un arbre del jardí per poder contemplar millor "la santa muntanya de tots els catalans". El fotògraf perpinyanec Paul Palau, autor de les fotografies de l'excel·lent llibre "Canigó, màgia d'una muntanya", diu que aquesta serralada és un dels últims santuaris dels somnis i les llegendes del nostre Pirineu. "Tinc el Canigó a dintre" – confessa.  I l'amic Bernat Rieu, gran erudit de la nostra història comuna, escriu en el mateix llibre que "com el mont Olimp, l'Etna o el Fujiyama, el majestuós Canigó, embolcallat amb ermini una part de l'any, és font d'admiració i inspiració pels que poden contemplar-lo."  És sabut que l'any 1955 un vilatà d'Arles de Tec, Francesc Pujada, endut per l'entusiasme que li encomanava el massís del Canigó, va tenir la idea d'encendre els focs de sant Joan i repartir la flama arreu dels Països Catalans, iniciativa que ha contribuït molt a mantenir viu el caliu (mai millor dit) català allà i aquí.  

Quand il pleut à la Saint-Médard il pleut quarante jours plus tard. A moins que Barnabé ne lui coupe l'herbe sous les pieds est un dicton fêté ce lundi 8 juin, qui prend son origine en Aquitaine, Franche-Comté et Limousin.